Els vaixells que partien cap a Cuba
a
principis del segle XX duien amb ells mantes, teles i draps. Exportacions
típiques de la indústria tèxtil catalana de l’època. Alguns d’aquests productes
es van confeccionar a Can Bagaria. Una antiga fàbrica de teixits de llana i
cotó construïda l’any 1925. Dissenyada per Modest Feu i Estrada, la fàbrica va
contribuir, com passaria a altres comarques del cinturó de Barcelona, al desenvolupament
de la industrialització del municipi.
L’encàrrec és rehabilitar la
coberta de la nau central. Es tracta d’una nau construïda amb l’enginy i
l’economia de mitjans típica del moment. Una nau modernista per l’època i per
les solucions estructurals, però amb motius decoratius d’un cert historicisme.
La nau està formada per una
retícula de pilars de fosa i tirants que sostenen voltes de maó de pla. L’aigua
pluvial baixa per l’interior dels pilars i al centre de cadascuna de les voltes
s’hi aixeca un lluernari. Aquests lluernaris permeten disposar una llum
homogènia a l’interior, provocant unes façanes austeres, sense finestres. Així
doncs, la coberta no només té els requeriments habituals com l’estanquitat i la
protecció, sinó que també es disfressa de façana i es fa passar per estructura.
La nostra mirada fragmentària del present ens impedeix veure amb claredat on
comença i on acaba una coberta com aquesta. Rehabilitar una coberta aquí
s’assembla molt a rehabilitar un edifici.
Es va proposar una intervenció que respongués a tres objectius. El primer seria protegir allò existent com un deure pràctic. Sense caure en el fetitxisme de l’antic ni fer un exercici de nostàlgia reverencial. El segon seria mirar cap al futur millorant el comportament tèrmic de l’edifici amb un aïllant d’origen orgànic. Sense comprometre els elements simbòlics de l’edifici, col·locant-lo de manera oculta. Evitant així el conflicte habitual entre la rehabilitació patrimonial i els requeriments de la normativa. Finalment, visibilitzar les estratègies que l’estudi de l’edifici ens ha revelat. Per exemple, les creus patades que renoven l’aire interior de manera constant; o els taps de suro que permetien als usuaris condicionar l’interior segons l’època de l’any; o els motius ornamentals de coronament de façana que protegeixen els embornals. Estratègies que no participaven de la memòria dels projectes perquè es consideraven de sentit comú.
De
vegades, les cobertes s’enfosqueixen amb el color negre de les plaques
fotovoltaiques i llavors desapareixen rere les instal·lacions. Quin és el color
d’una coberta? Aquest negre tecnològic? El blau de l’aljub? El blanc
reflectant? El verd enjardinat? Un dels trets característics del moviment
modern en arquitectura va ser qüestionar la localitat de la coberta negant la
tradició. L’edifici modern és de coberta plana. El debat es va traduir
aleshores en una qüestió formal. La coberta contemporània és avui, en canvi,
una qüestió cromàtica.
Can
Bagaria, catalogada com a BCIL, representa una mostra del patrimoni industrial
de la ciutat. Però quan una cosa es cataloga, què és el que es protegeix?
Normalment s’han protegit les pedres. Els elements. Allò material. Però a
partir de la dècada del 1990 apareix un cert interès pel patrimoni immaterial.
Aquest no apareix als llistats de protecció dels edificis. Tanmateix,
l’arquitectura deixa entreveure el rastre d’un comportament i un saber
específic vinculat amb allò local. De singularitats que ens parlen de com un
poble habita un territori i un clima. Rastres que ens parlen tant com ho fan
les pedres.
©2025
Legal&Cookies
Legal&Cookies